Per Pere Manzanares Pyrénées Catalanes

Pere Manzanares diu haver reflexionat un llarg moment abans d’arribar a les conclusions següents:

Quin nom proposaries pel nostre territori?

De tota evidència, el meu nom de cor seria Catalogne Nord o Catalunya Nord, el nom que faig servir habitualment.
Aquest nom, de tota evidència, encara que sigui votat majoritàriament en una consulta, mai no seria avalat pel Consell d’Estat que sempre tindrà l’última paraula.

La meva segona opció, seria Pays Catalan o País Català. És el nom que ha emergit durant i abans de la consulta i imposició del nom de la Regió; recordo que havia militat pel nom “Occitanie-pays Catalan”. Per les mateixes raons ideològiques dogmàtiques, el Consell d’Estat descartaria aquest nom.

A la primera reunió s’ha descartat els noms de Catalunya Nord i País Català. Ho trobes normal? Per què?

Descarto sostenir dos noms condemnats a fracassar a no ser de fer-me plaer, i ha passat el temps de “fer-me plaer”

La prioritat roman a intentar – perquè no hi ha cap assegurança però si una oportunitat – de posar l’adjectiu “català” al nom del nostre territori, o ens quedem amb Pyrénées Orientales, o renunciar i obrir la porta a Pyrénées Méditerranée que defensaran tots els lobbies de l’economia i el turisme.

Per no perdre una oportunitat històrica de veure l’adjectiu “català” afegit al nom del territori, i ara entenc l’actitud dels occitans amb el nom de la Regió que no han pogut resistir a l’oportunitat històrica d’anomenar oficialment llur territori Occitània, me decanto amb pragmatisme per la tercera opció (després de Catalogne Nord i Pays Catalan) , l’única amb possibilitat a la vegada de ser votada, triada pel Consell Departamental i amb una minsa possibilitat de no ser descartada pel Consell d’Estat: Pyrénées Catalanes.

Aquest nom permet de traduir una continuïtat territorial: de cada banda de la serralada que parteix Catalunya i Catalunya Nord, són Pirineus Catalans (Pyrénées Catalanes).

La muntanya, el Pirineu, són pels catalans del nord icònics. El Canigó és dins la memòria col·lectiva una muntanya sagrada: Focs de Sant Joan, flama del Canigó, poema èpic de Jacint Verdaguer, l’orgull de tot català és d’haver pujat almenys una vegada a la pica del Canigó, quan un català passa temps fora del país i que hi torna, la primera cosa que espera i desitja és arribar a Salses per veure… el Canigó i no el campanar de Cotlliure o altra cosa. El país és associat a la muntanya i al Canigó. Per tant, donar com a nom del territori Pirineu amb l’adjectiu “català” és plenament justificat geogràficament, històricament, culturalment i emocionalment.

Un comentari més si ho trobes convenient

Per acabar, sigui quin sigui el nom finalment triat o imposat, Pyrénées-Orientales, Pyrénées Catalanes o Pyrénées Méditerranée, sempre seran utilitzats per qui vulgui els noms Catalunya Nord (i jo el primer) o País Català que acaba imposant-se com una “marca”. In fine, més enllà de la terminologia administrativa és l’ús popular i la seva dinàmica que faran progressar o no Catalunya Nord i País Català.

I no tenim res a perdre i molt a guanyar militant, perquè ho mana el pragmatisme i l’oportunitat d’intentar posar l’adjectiu català a un nom, per PYRENEES CATALANES !

És el que he defensat al Consell Sindical del Sioccat al curs d’un debat amb una seixanta d’elegits municipals i que proposarem a finals d’abril a Hermeline Malherbe.

Pere Manzanares